La verema encara no toca, però el raïm sembla que no ho sap i cada any arriba una mica abans.
Fa anys, quan arribava aquest temps, sabíem més o menys quan començaria la verema. Ara ja no és tan fàcil. El raïm madura abans i els pagesos han d'anar mirant el cep, el temps i el calendari per decidir quan toca entrar a la vinya. Això ho saben els que treballen la terra abans que ningú.
A Puigtallat no tenim vinya, però n'hi ha pels voltants. I quan comencen a aparèixer els primers gotims madurs, ja saps que l'estiu s'acaba encara que faci calor.
També ha canviat una altra cosa. A casa, quan jo era petit, a taula no hi faltava mai el porró o una ampolla de vi. No calia que fos cap dia especial. El vi formava part del dinar, com el pa. Ara no és així.
Ara, quan mengem, el més normal és que hi hagi aigua. De tant en tant una cervesa, algun refresc i, en alguns àpats, una ampolla de vi. Però ja no és allò d'abans. El vi ha deixat de ser una cosa que simplement hi era.
No sé si això és millor o pitjor. El que em fa gràcia és que, mentre nosaltres en bevem menys, continuem fent vi. I cada cop el fem més bo.
Potser mai no havíem tingut tants vins bons. Ni tants escumosos. N'hi ha que fan coses que abans no hauríem ni imaginat. N'hi ha per triar i remenar. I, malgrat tot, el vi cada vegada ocupa menys espai a la taula. La verema em fa pensar en dues coses alhora. En el raïm que arriba abans del que tocava i en una manera de beure vi que va desapareixent a poc a poc.
El raïm continua madurant als ceps. Els pagesos continuen collint-lo. Els cellers continuen fent vi. Nosaltres només hem canviat una mica la manera i el moment de posar-lo a taula.
I ara que fa dies que ha començat la verema, tornem a sentir parlar de graus, de quilos, de collita i de si enguany el raïm ha anat massa de pressa.
Això sí que no ha canviat. Quan arriba el temps de verema, el raïm mana.