Sóc l’Hereu de Puigtallat. No m’agrada gaire parlar de mi, però em diuen que en un blog s’ha de fer. Doncs mira, ho intento.
Vaig néixer i créixer en un mas on les coses es fan com s’han fet sempre: amb les mans, amb paciència i amb una mica de tossuderia. Allà, la terra parla més que la gent, i si l'escoltes bé, t'ensenya coses que no surten als llibres.
Ara em toca baixar a ciutat més sovint del que voldria. Tot és estrany, complicat i massa car. Per això duc un escuradents a la boca: no és cap mania, és defensa. Quan torno al mas, agafo una branqueta de fonoll i ja està, el món torna a tenir sentit.
No sóc home de grans discursos. Observo, comparo, m’indigno una mica i faig el que puc. Tinc humor sec, d’aquell que a vegades sembla que no sigui humor. I sí, m’emociono més del que voldria, però això no caldria que ho sabéssiu gaire.
Escric aquí perquè, pel que sembla, hi ha coses que si no les dius, es perden. I perquè, sense voler, he conegut gent que m’ha fet veure que potser no cal fer-ho tot sol.
Si busqueu grans lliçons, no les tinc. Si busqueu paraules sinceres, potser sí. I si busqueu pressa, aquí no en trobareu.
Això sóc jo, més o menys. La resta, ja la veureu llegint.
