L'altre dia vaig sentir dos nois parlant. Deien que buscaven un barri autèntic.
Em costa d'entendre això dels barris autèntics. La seva gent és qui els fa autèntics. Els que hi viuen, els que es coneixen, els que es saluden pel carrer. No pas el que diu un fulletó turístic.
Què passa quan aquella gent ha de marxar perquè el barri s'ha tornat _massa autèntic_? El dia que ho has d'escriure en un fulletó i el barri s'omple de pisos turístics, potser ja comença a deixar de ser-ho.
Des d'aquell dia hi vaig parar més atenció. Hi ha gent que diu que ha vingut a viure experiències, però el primer que busca és un lloc on facin el mateix cafè que bevia a casa seva. També cerquen brunch, pa de massa mare i un supermercat on tot estigui escrit en el seu idioma. Si no, sembla que pateixin.
Encara no tinc gaire clar això dels expats. Tota la vida n'havíem dit forasters. Ara sembla que, depenent d'on vinguis o dels diners que tinguis, et posin un nom o un altre.
També n'he sentit més d'un dir que aquell barri encara és molt autèntic. I cada vegada que ho sento em pregunto si no deu ser una mala notícia. Perquè quan un barri comença a sortir a totes les guies, al cap d'un temps hi apareixen cafeteries amb noms en anglès, botigues que venen espelmes més cares que una aixada i pisos que ja no es poden pagar.
I mentrestant, els veïns de tota la vida van fent números. Perquè hi ha sous amb què costa competir. Al final, els uns hi arriben buscant un barri autèntic i els altres han de marxar perquè ja no se'l poden permetre. No sé ben bé com hi hem arribat. Però em costa entendre que un barri agradi tant que els qui l'han fet com és hagin d'acabar fent les maletes.
Em fa gràcia perquè jo, si hagués d'anar a viure a Berlín o Amsterdam, els primers dies segur que també aniria ben perdut. Però acabaria fent el que he fet sempre quan arribo a un lloc: mirar, escoltar i aprendre com viu la gent d'allà. Si no acabes coneixent la gent que hi viu, no sé ben bé què hi has anat a buscar.