Els diumenges al matí no acostumo a baixar al poble. A Puigtallat sempre hi ha alguna cosa per fer, però els diumenges les coses poden esperar una mica. Les gallines no tenen rellotge, els fruiters tampoc i les males herbes, si esperen un dia més, no crec que s'enfadin.
Aquell diumenge, però, vaig baixar. No tenia cap motiu concret. Potser perquè feia bon dia. Potser perquè a casa hi havia massa silenci. O potser perquè sabia que al Cafè hi trobaria la Maria.
Hi havia poca gent. En Miquel preparava cafès i la Maria servia les taules. En Siset llegia el diari sense passar pàgina des de feia una bona estona i, a la taula del fons, dos homes discutien sobre si la verema anava massa d'hora.
Vaig demanar un cafè i em vaig asseure al meu lloc.
—Bon dia, Hereu —va dir en Miquel.
—Bon dia.
—Avui vens aviat.
—És diumenge.
—Ja ho sé.
Vaig fer un glop.
—Per això.
La Maria va deixar un cafè a la taula del costat i em va mirar.
—Has esmorzat?
—Sí.
—Segur?
—Sí.
—Doncs bé.
I va tornar darrere la barra. No vaig dir res. No calia.
Al cap d'una estona va entrar un home. No el vaig reconèixer. Això, d'entrada, no em va estranyar gaire. A Vallvernet encara hi ha gent que no conec, sobretot si no han tingut prou paciència per esperar que jo els conegui. Va mirar cap a la barra i després em va veure. Es va quedar quiet un instant.
—Josep?
Vaig aixecar el cap sorprès. A Vallvernet gairebé ningú em diu pel nom. I si em diuen pel nom, malament.
—Sí?
—Home, quant de temps!
Es va acostar i em va fer una abraçada. Jo li vaig tornar. No sabia qui era. La Maria va mirar-nos des de darrere la barra. No va dir res.
—Com estàs? —em va preguntar.
—Bé.
—La família?
—Bé.
—Els teus pares?
—Bé.
—I el mas?
—També.
Va assentir satisfet, com si acabéssim de posar-nos al dia de tota una vida.
—Ja sabia que encara hi eres.
—Sí.
No vaig voler preguntar qui era. A Vallvernet això és lleig. Si no recordes algú, primer fas veure que sí. Després esperes que la conversa t'ho resolgui. No sempre funciona.
—Hem de fer un vermut —va dir.
—Ja en faig un, de tant en tant.
—No, home. Tu i jo.
Va mirar cap a la barra.
—Ens poses alguna cosa?
La Maria em va mirar. Després va mirar l'home.
—Què voleu?
—El que hi hagi.
—Això no és gaire concret.
L'home va riure.
—Olives, patates i dos vermuts.
—Això ja és més fàcil.
La Maria va preparar-ho sense preguntar res més. Va deixar els plats damunt la taula i els dos vermuts al davant nostre.
—Aquí ho teniu.
—Gràcies.
Va assentir i va tornar a la barra. L'home es va asseure davant meu.
—I tu què? Encara amb les teves coses?
—Quines coses?
—Home... les de sempre.
—Sí.
—Ja m'ho pensava.
Va fer un glop. Després va començar a explicar-me la seva vida. Que havia treballat molts anys fora, que s'havia casat i divorciat i que tenia dos fills. M'ho explicava tot amb pèls i senyals. Jo escoltava. De tant en tant feia que sí amb el cap.
El Cafè es va anar omplint. Van entrar dos homes a fer el cafè. Després en va arribar un altre que es va quedar dret a la barra parlant amb en Miquel. A la taula on parlaven de la verema, ja no eren dos.
La Maria anava d'una banda a l'altra sense córrer. Quan tenia les mans plenes, en Miquel ja sabia què havia de fer. Quan ell deixava un cafè a una taula, ella ja havia recollit els gots buits.
—Te'n recordes d'aquell estiu? —em va preguntar l'home.
—Sí.
No me'n recordava.
—Quan anàvem al Toll.
—Sí.
—Ens hi passàvem el dia.
—Sí.
Això sí que podia ser veritat. Al Toll hi havíem anat tots. Érem els nois grans del poble i ens pensàvem que aquell tros de riu era nostre.
—Tu eres el que sempre deia que l'aigua estava freda.
—Encara ho dic.
Va riure.
—Estàs igual!
No vaig saber què respondre. La Maria va passar pel costat amb una safata. Vaig notar que em mirava.
—Què? —li vaig dir.
—Res.
—M'estàs mirant.
—Ja ho sé.
Va continuar cap a la barra. L'home va riure.
—Veig que no has canviat gaire.
Va continuar parlant. Em va explicar que havia tornat al poble perquè volia arreglar la casa dels seus pares.
—La del Carrer del Pont? —va preguntar en Quimet des de la taula del costat.
No sabia que ens escoltava.
—Sí.
—Ja li cal —va dir—. Fa anys que és tancada.
—Ja ho sé.
—No hi queda gaire cosa que no demani feina.
L'home va somriure.
—Encara hi ha el rellotge del meu pare.
—Encara?
—Sí.
En Quimet va fer que sí amb el cap.
—Doncs ja cal que et preparis.
Va tornar a la seva conversa. A Vallvernet, si una casa porta anys tancada, en Quimet sap perfectament com està encara que no hi hagi entrat mai. L'home va tornar a mirar-me.
—Fa molts anys que no venia.
—Ja ho veig.
—He vingut algun cop, però potser no m'hi has vist.
Això podia ser.
—El Cafè no ha canviat gaire, però no és igual.
—Més o menys.
—En Miquel ja hi era quan vas marxar?
Va mirar cap a la barra.
—No el recordo. Diria que no.
En Miquel va aixecar el cap.
—Jo a tu tampoc.
L'home va somriure.
—Fa molts anys que vaig marxar.
—Ja m'ho pensava.
En Miquel va tornar a la feina. La Maria va deixar un altre cafè damunt la barra. Va mirar l'home una estona.
—Jo me'n recordo.
L'home es va girar.
—De mi?
—Una mica.
—Carai.
—Eres dels grans.
—Això sí.
—Jo encara era petita. Anàveu sempre al Toll.
—Sí.
—I tornàveu fets un desastre.
L'home va riure.
—Això també.
La Maria va agafar la tassa buida de la taula.
—Una vegada vas baixar corrent pel carrer amb els genolls pelats.
L'home es va mirar els genolls.
—No me'n recordo.
—Jo sí.
—Per què?
La Maria es va arronsar d'espatlles.
—No ho sé.
Va tornar cap a la barra. No vaig dir res. A mesura que en parlàvem, em començaven a venir records. Un noi prim. Sempre corrent. Amb els genolls pelats.
Un estiu vam baixar al Toll gairebé cada tarda. Un altre any havíem intentat fer una cabana prop del riu i el Pare ens la va fer desmuntar perquè l'havíem feta just damunt d'un marge que no aguantava.
Ara tenia davant meu un home amb una panxa considerable, els cabells grisos i una camisa que semblava més cara que tot el que jo portava posat.
En Siset va abaixar el diari.
—Tu ets el fill de Cal Guenyo?
L'home es va girar.
—Sí.
En Siset se'l va mirar una estona.
—Carai.
—Què?
—Res. És que t'he conegut.
Van parlar una estona. En Siset li va recordar coses que jo no havia sentit mai. Una bicicleta, una vegada que havien trencat un vidre jugant a pilota, una tarda que havien tornat del riu tan bruts que les mares els havien fet despullar fora de casa.
Jo els mirava.
A mesura que en Siset explicava coses, em començaven a venir més records. Alguns eren meus. D'altres no sabia si eren meus o si me'ls estava fent meus.
—Tu vas marxar quan jo era a ciutat —vaig dir.
L'home em va mirar.
—Sí.
—Estudiava.
—Sí.
—No me'n recordava.
—Ja veig.
Va fer un glop.
—Tu eres molt jove.
—Sí.
—Jo no gaire més gran.
Va quedar-se un moment mirant el vermut.
—Després vaig marxar jo i tu et vas quedar.
—Sí.
Va mirar cap a la porta.
—Els pares ja no hi són.
No vaig saber què dir.
—L'últim cop que vaig veure alguns d'aquí devia ser a l'enterrament de la mare.
En Siset va assentir.
—Hi havia molta gent.
L'home va fer que sí amb el cap.
Durant una estona no vam dir res. A la taula del fons algú va començar a parlar de futbol. En Miquel va portar dos cafès. La Maria va recollir els plats buits del nostre vermut. El Cafè ja estava ple. L'home va mirar al seu voltant.
—Ha canviat.
—Una mica.
—Tu no.
Vaig fer un glop.
—Alguna cosa haurà canviat.
—No. Tu no.
No sabia si m'ho deia com un elogi.
—Això és bo?
Va arronsar les espatlles.
—No ho sé.
Vam continuar parlant. Em va explicar més coses. Algunes les vaig recordar. D'altres no. Hi havia històries que jo no sabia que havien passat i d'altres que ell recordava d'una manera completament diferent.
Mentre escurava el vermut, vaig començar a entendre que jo tampoc no sabia gaire qui tenia al davant. No era el noi que recordava. Però tampoc no era només l'home que tenia assegut davant. Era tot el que havia passat entre una cosa i l'altra. Quan es va aixecar, em va tornar a fer una abraçada.
—M'ha fet molta il·lusió trobar-te.
—A mi també.
Això sí que era veritat. Va sortir del Cafè i va travessar la plaça. Jo em vaig quedar mirant-lo per la finestra.
—No l'havies reconegut, oi? —va dir la Maria.
—No.
—Ja ho he vist.
Vaig mirar-la.
—Tu sí.
—Una mica.
—Com?
—Era dels grans. —Va deixar el got a la pica.— I nosaltres érem petites.
—Ah.
Va agafar una altra tassa.
—Vols un altre cafè?
—No.
—Segur?
—Sí.
—Doncs bé.
Va tornar a la feina. Jo vaig acabar-me el vermut. A fora, aquell home caminava carrer avall. El vaig mirar fins que va girar la cantonada.