Feia anys que no anava a comprar un segell. I un sobre. Ara ja no els venen d'un en un. Els sobres venen en un paquet on n'hi ha uns quants, cosa que sorprèn, perquè la gent ja no escriu cartes.
Sempre m'ha agradat escriure a mà. De cartes, però, no n'escric gairebé mai. Ja ningú espera rebre una carta, ningú n'escriu, ningú s'asseu tranquil·lament a dedicar una estona a una altra persona.
Una carta no comença quan l'escrius. Comença molt abans, quan decideixes que hi ha algú a qui val la pena dedicar-li una estona. És tot un ritual. Lent, de principi a fi: comprar sobres, paper i segells... asseure't tranquil·lament, sense pressa, escriure, enganxar el segell, sortir de casa, anar fins a la bústia...
I esperar la resposta.
Escriure una carta no és millor que qualsevol altra cosa perquè sigui un ritual lent. És diferent perquè té un recorregut físic. Es pot tocar, i les coses que es poden tocar tenen alguna cosa diferent. La carta no s'acaba quan poses el punt i final. Encara cal plegar-la, posar-la al sobre i caminar fins a una bústia —en queden poques, de bústies—, introduir-la a l'escletxa i deixar-la anar. I aquí en perds el control i fa el seu camí.
I quan la deixes a la bústia, comença l'espera. No és una espera impacient, de mirar cada cinc minuts el mòbil per saber si t'han respost. Saps que, si tot va bé, un dia algú llegirà les teves paraules i, potser, fins i tot dedicarà el seu temps a escriure una resposta.
Potser les cartes no eren millors. Eren diferents perquè, mentre viatjaven, nosaltres també teníem temps de pensar què esperàvem que ens responguessin. Les cartes no viatjaven només d'una casa a una altra. També ens feien anar una mica més a poc a poc.