Al Toll hi ha gent que es banya amb banyador i gent que no. A l’estiu no saps mai què trobaràs. Un porta banyador, un altre només la tovallola, un altre es fica a l’aigua com va néixer i n’hi ha algun que sembla que hagi vingut només a prendre el sol, tot i que allà, de sol, no n'hi ha mai gaire.
Jo, mentre l’aigua estigui freda, no hi veig gaire problema.
De petit, això del Toll era més senzill. Et treies la roba, la deixaves damunt d’una pedra i a l’aigua. Però amb els anys, cadascú va començar a tenir les seves manies. Alguns es posen banyador. Altres no. Alguns miren. Alguns fan veure que no miren.
El que em sorprèn no és tant com es banya cadascú. És que encara hi hagi gent que pensi que hauria de banyar-se com es banyen ells.
Sempre m’ha fet gràcia això de la normalitat. Hi ha coses que fem tota la vida i no ens passa pel cap preguntar-nos per què les fem així. Després ve algú que ho fa diferent i ens sembla que és ell qui ho ha d’explicar.
Normal. Sempre acabem dient que una cosa és normal i una altra no. Banyar-se nu o posar-se banyador? No sé ben bé qui ho decideix, això. I tampoc sé per què el que no és normal ha de ser necessàriament dolent. Depèn de qui ho miri. I potser també de quan ho miri. El que no acabo d’entendre és per què una cosa que jo no faria ha d’estar mal feta perquè jo no la faria. Hi ha moltes coses que jo no faria i que no em sembla que estiguin mal fetes. Potser simplement no són per a mi.
Una altra cosa és quan el que fas afecta algú altre. Aquí ja no sé si n’hi ha prou amb dir que cadascú faci el que vulgui. Si tu vols banyar-te nu, doncs et banyes nu. Però si vols fer una fotografia a qui s’està banyant, la cosa canvia. Tu pots fer el que vulguis. Però quan hi ha els altres pel mig, ja és una altra cosa.
Sembla que amb les relacions passa una mica el mateix. Hi ha maneres de fer que tothom entén i d’altres que, només explicar-les, ja sembla que les hagis de justificar. No sé per què. Potser perquè hi ha coses que tenim tan assumides que ja ni ens plantegem si són les que volem. I després n’hi ha d’altres que, només perquè no són les habituals, sembla que hagin de tenir alguna explicació.
La monogàmia, per exemple, sempre m’ha fet una mica de gràcia. Ai, la monogàmia! N’hi ha que es diuen monògams, però no en són gaire practicants. Una mica com els catòlics que no van a missa.
Potser una relació és cosa de dos. O de tres. O dels que siguin. Però, com a mínim, tots haurien de saber quants són. I això també deu valdre per a la monogàmia. Si dos han decidit que són dos, doncs són dos. El problema ve quan un pensa que són dos i l’altre sap que no.
Això de no explicar les coses sempre complica una mica les relacions. Sembla que és més fàcil dir que sí a tot i ja veurem després. Al Toll també passa. Una cosa és que algú es banyi nu. Una altra és que tu treguis el mòbil per fer-li una fotografia.
El difícil és saber on acaba això que cadascú pot fer com vol i on comença allò que ja afecta els altres. Perquè una cosa és fer allò que els altres no farien. Una altra és fer-ho sense que els altres sàpiguen que ho fas.
Jo hi ha moltes coses que no em sentiria còmode fent. No sé per què m’hauria d’importar que les facin els altres. Al Toll cadascú es banya com vol. Les xancletes, això sí, millor que no les toqui ningú.