Aquest matí anava amb el tractor i portava la ràdio engegada. Parlaven d'agricultura. Al cap de cinc minuts ja havien arreglat la pagesia. Cap dels que parlava havia collit mai una caixa de tomàquets, però tots sabien què havíem de fer.
Al cap d'una estona ja parlaven d'aigua. Després de política. Més tard del preu dels aliments. Em va fer gràcia veure que, en menys d'un quart d'hora, havien passat de la pagesia a arreglar mig país.
Acaben parlant del que toca, no del que saben. Suposo que també deu ser una mena d'ofici. Jo no dic que no siguin gent preparada. Segur que en saben molt, de moltes coses. El que em sorprèn és que sempre en sàpiguen justament del tema que toca aquell dia.
Deu ser molt cansat haver de tenir una opinió preparada per a qualsevol tema. Si demà parlen de pesca, sabran de peixos. Si demà passat toca aviació, també. A mi ja em costa prou saber quan és el millor dia per segar.
Al Cafè també hi ha discussions. I fortes. Però tenen una norma curiosa. Si es parla de bolets, acaba parlant el Quimet. Si és del bestiar, escolten el Jaume. Si és de conserves, la tieta Ramona. Sempre hi ha algú que diu la seva, és clar. Però és difícil seguir parlant gaire quan tens assegut al costat algú que fa quaranta anys que s'hi dedica. I si resulta que ningú no en sap gaire... es canvia de tema.
Potser per això al poble no hi ha gaire pressa per opinar. Ningú no queda malament per dir "d'això no en sé". En canvi, quedar malament és fer veure que sí. Fins i tot en Pere, l'alcalde, ho té clar. Sempre diu que abans de decidir una cosa cal parlar amb qui en sap. Potser governar un poble també consisteix en això: saber que no pots saber de tot.
Potser per això, quan sento segons quins tertulians arreglant el món en tres minuts, penso que al Cafè durarien ben poc. No perquè la gent els fes callar. Sinó perquè, abans de donar-los la raó, algú els preguntaria:
—I tu... d'això... n'has fet mai?