Encara no us havia parlat mai del Cafè. Ni d'en Miquel. De fet, costa saber on acaba un i on comença l'altre.
Des que va comprar el Cafè, ja fa uns quants anys, en Miquel n'ha acabat formant part tant com la barra, les taules de marbre o la llar de foc. Si preguntes pel Cafè, et parlaran d'en Miquel. I si preguntes per en Miquel, t'acabaran parlant del Cafè.
No és home de parlar gaire. Però quan diu alguna cosa, val més escoltar-la. Perquè acostuma a ser d'aquelles frases que se te'n van amb tu cap a casa.
L'altre dia, mentre en Miquel em preparava un cafè amb llet, alguns habituals discutien per una d'aquelles ximpleries que ningú no sap ben bé com han començat. Al Cafè hi ha dies que sembla que tothom tingui ganes de discutir. Però, si t'hi fixes bé, gairebé mai no són tots. Sempre n'hi ha un que encén el foc. La resta només decideixen si l'atien o no.
No recordo de què discutien. Ni qui tenia raó. El que sí que recordo és que n'hi havia un que gairebé no deia res. Només deixava anar una frase de tant en tant. La justa per fer saltar algú. I sempre hi havia qui ho feia.
En Miquel no havia dit ni una paraula. Anava servint cafès, cobrant esmorzars i eixugant gots com si la conversa no anés amb ell. Quan l'últim va sortir remugant, va deixar una tassa damunt la barra, es va eixugar les mans amb el drap i, mig somrient, em va dir:
—Hi ha gent que només sap encendre foc. El problema no és que hi siguin. El problema és quan nosaltres els portem la llenya.
Va sortir de darrere la barra per recollir un parell de plats, els va deixar a la pica i va continuar feinejant com si no hagués dit res d'especial.