Hi ha dies que baixo a la Balma sense cap motiu. Bé... sense cap motiu dels que es poden explicar.
Hi vaig quan necessito estar una estona sense sentir ningú. Hi he anat a pensar, hi he anat a escriure, hi he anat a no pensar i, sobretot, hi he anat moltes vegades a no escriure res.
Sempre m'assec a la mateixa roca. Davant hi passa el Vernet fent aquell soroll que només fan els rius quan no tenen cap pressa. Les heures van fent la seva feina, els ocells la seva i jo procuro no destorbar gaire.
A casa sempre n'hem dit la Balma. Al poble, en canvi, gairebé tothom en diu la Balmeta. I l'altre dia em vaig adonar d'una cosa ben estranya: no recordo quan vaig començar a dir-ne jo també la Balmeta quan en parlava al cafè.
Sempre havia pensat que la cosa era ben senzilla. Balma. Balmeta. Una balma petita. Fi de la història. Però després vaig tenir la mala pensada de fer una pregunta innocent.
Aquella tarda havia estat feinejant pel mas. Cap al vespre vaig baixar una estona a la balma i en tornar al mas vaig trobar la tieta Ramona a la cuina. Estava preparant una mongeta tendra amb patata per sopar. Sempre està fent alguna cosa, la tieta. Fins i tot asseguda, sempre té les mans ocupades.
Ho vaig deixar anar. Sense pensar-hi gaire, com faig quan alguna cosa fa massa estona que em ronda pel cap.
—Tieta... tu saps per què al poble en diuen la Balmeta?
Va continuar pelant patates com si li hagués preguntat quina hora era.
—Home! Per la Balmeta.
—Quina Balmeta?
—La dona.
—I qui era aquesta dona?
Aleshores sí que va aixecar el cap. Em va mirar amb aquella cara que fa quan pensa que la culpa no és del món, sinó meva.
—Escolta... tu quan baixes al poble hi vas a caminar o hi vas a desaprendre coses?
Vaig insistir una estona més. Que si d'on era. Que quan havia viscut. Que com es deia de veritat.
La tieta em va respondre totes les preguntes. I, quan vaig sortir de la cuina, en sabia exactament el mateix que quan hi havia entrat.
Al cap d'uns dies vaig baixar al cafè. La pregunta encara em rondava pel cap, però tampoc hi donava gaire importància. De fet, gairebé me n'havia oblidat fins que vaig veure en Miquel darrere la barra.
A la taula del racó hi havia la partida de botifarra dels de sempre.
—Miquel... una cosa. Tu saps per què en diuen la Balmeta?
Algú de la partida va exclamar:
—Ja hi som!
En Miquel ni tan sols va aixecar el cap. Va somriure. En Siset ja s'havia mig girat a la cadira. Vaig recordar que, al Cafè, les preguntes no les respon mai una sola persona.
—Perquè abans la gent no tenia res més a fer que posar noms a les pedres —va riure un dels de la partida.
—No li facis cas, Miquel. Aquest avui ha vingut amb ganes de treballar —s'hi va ficar un altre.
En Miquel va haver d'imposar-se.
—Voleu callar un moment?
Va esperar que la remor del Cafè afluixés una mica.
—La Ramona ja t'ha explicat alguna història, oi?
—Sí, una.
—Només una?
Els de la partida van esclafir a riure. Prou que sabien que la tieta no és capaç de donar una sola resposta. La tieta. Només una. Impossible.
—No sé si me n'ha explicat una o quatre. Quan he sortit de casa no havia entès res i em parlava d'una dona que encara no sabia qui era.
—I tu, què en penses?
—Jo sempre he pensat que era perquè és una balma petita.
—Doncs ja tens una resposta tan bona com qualsevol altra. N'he sentit quatre o cinc versions, totes diferents. Però et diré la que em sembla més assenyada.
En Miquel va somriure abans de deixar anar la seva teoria:
—No hi donis més voltes. Oficialment sempre ha estat la Balma del Vernet, però amb els anys, es va resumir com la Balma, com en dius tu, i després va acabar sent la Balmeta. La gent posa diminutius a les coses que estima.
Em va semblar que tenia raó. Era la més raonable de totes les respostes que havia sentit fins aquell moment. Ja donava per tancat el tema quan en Siset va esclatar.
—Assenyada, diu!
En Miquel va sospirar.
—Ja hi som...
—Aviam, Siset, deixa acabar en Miquel! I les altres?
En Miquel va somriure.
—Les altres són molt més boniques d'explicar.
Llavors va ser quan en Quimet, que fins llavors no havia obert la boca, va deixar les cartes per dir-hi la seva.
—Doncs la meva àvia sempre explicava que el nom venia d'una història d'amor. Fa molts anys, ja no se sap quan, hi havia una noia que baixava cada tarda a trobar-se d'amagat amb el seu promès. Ell treballava a l'altra banda del riu. Diuen que feia de jornaler a Can Cremat. Es trobaven sota la balma perquè, per aquell temps, hi havia ben a prop una palanca per travessar el riu. Quan plovia, la noia s'hi aixoplugava mentre l'esperava. Al poble li van acabar dient la Balmeta. Aquesta era la dona de qui et parlava la Ramona.
Quan va acabar, el Cafè va quedar uns moments en silenci. Jo vaig pensar que, si la tieta m'hagués explicat així qui era aquella dona, ho hauria entès a la primera.
Algú de la taula li va allargar el porró.
En Siset no va poder aguantar en silenci ni un parell de minuts.
—Va, home! La teva àvia es creia qualsevol història. Com aquella de les bruixes a la Roca.
—Doncs el teu avi també l'explicava.
Tots van esclatar a riure. En Miquel va intentar posar una mica d'ordre sense gaire èxit. En Siset va tornar-hi.
—No en tens ni idea! La que jo he sentit me l'explicava el meu avi. I al meu avi, el seu. Això va passar molt abans que hi hagués pont. Quan encara travessaven el Vernet amb una palanca.
—Ja hi tornem...
—Calla i escolta! Doncs diu que un vespre va arribar un bandoler fugint dels mossos. Portava una caixa plena de monedes d'or. Va voler amagar-la sota la balma, però la caixa pesava tant que va relliscar pel pendent i va anar a parar al gorg.
—Quin gorg?
—El d'aquí sota.
—Si allà no n'hi ha cap.
—Ara no n'hi ha. Però abans sí.
—Siset!
—Ja hi tornem! Em deixareu explicar la història o no? Diuen que encara hi ha nits que, si la lluna és plena, les monedes brillen sota l'aigua.
—Això és al Llobregat.
—No fotis.
—Que sí.
En Siset va arronsar les espatlles.
—Doncs el meu avi ho explicava així.
No vaig arribar a saber mai què hi feia un bandoler sota la Balma, ni què se n'havia fet de les monedes. Cada vegada que en Siset estava a punt d'explicar-ho, algú el corregia abans d'arribar-hi.
El vell de Cal Ferrer va deixar el got damunt la taula. No es va girar ni va aixecar la veu. Tot i així, el Cafè va emmudir.
—Ara que ja he guanyat la partida, deixeu-me que us digui una cosa.
—No n'heu encertat ni una. Us passeu la vida buscant tresors, bandolers i enamorats... i no mireu mai el que teniu davant del nas. Quan jo era menut, els pastors en deien com n'havien de dir. N'hi havia una de grossa. La Negra. La Fonda. I aquesta petita: La Balmeta.
—Això és el mateix que ha dit l'Hereu.
—Doncs ja era hora que n'encertés una.
Vaig plegar veles per tornar cap a casa. Enrere anaven quedant les veus del Cafè, primer; després, els sorolls del poble. De mica en mica es va anar fent el silenci. Només se sentia algun ocell o la fregadissa de les branques. A vegades, el silenci del bosc pot ser molt sorollós, si saps escoltar-lo.
Caminava pel camí de la Balma. A l'esquerra hi havia l'aigua; a la dreta, el bosc; i al mig, el camí. No tenia cap pressa per arribar al mas.
No mireu mai el que teniu davant del nas.
Davant del nas hi tenia el riu. El Vernet baixava tranquil. Un esquirol que enfilava arbre amunt. L'olor de la terra humida. Aquella soca on més d'un s'havia entrebancat. Les fulles que baixaven riu avall. Can Cremat, a l'altra riba...
I la Balma. Sense adonar-me'n, ja hi era.
Vaig seure una estona. Em vaig mirar el riu. Després, la Balma. Tant li feia si li deien la Balma o la Balmeta.
No sé quanta estona m'hi vaig quedar, sense pensar en res. Vaig aixecar-me i vaig tornar cap a casa per aquell corriol que havia fet tantes vegades.