L'altre dia vaig baixar al Toll de l'Escaleta. Feia calor, hi havia quatre famílies remullant-se, dues criatures tirant pedres a l'aigua i el Pauet fent veure que sabia saltar d'una roca a l'altra sense mullar-se. Al tercer intent va acabar assegut dins del riu, però això ja és una altra història.
Al cap d'una estona va arribar una parella.
Es van mirar el Toll, es van mirar entre ells i van començar a caminar amunt i avall buscant l'angle perfecte per fer una fotografia. No hi havia manera. Sempre hi sortia algú.
Van esperar una estona. Després una altra. I encara una altra. Jo pensava que esperaven que el Pauet deixés de fer el ruc.
Però no.
Esperaven que marxéssim tots.
Quan el Toll va quedar gairebé buit, es van posar contents. Van fer quatre fotografies, es van mirar el resultat i van marxar satisfets. Segurament, quan les ensenyin als amics, diran que van descobrir un racó tranquil, amagat i autèntic. I no els faltarà raó. Només que aquell dia el Toll no era tranquil. Era viu.
Això em va fer pensar que hi ha una manera curiosa de fer turisme. La gent busca pobles autèntics, places autèntiques, mercats autèntics i cafès autèntics. Però després esperen que no hi hagi ningú.
No sé ben bé què esperen trobar. Perquè un poble sense gent és només un grapat de cases. El Cafè sense el Miquel és només un local amb taules. La plaça sense les converses és només pedra. I el Toll sense la canalla esquitxant-se és una piscina molt freda.
També passa una altra cosa. Els turistes fotografien les portes velles, les parets de pedra seca, les finestres amb geranis i els carrers estrets. Jo també les trobo boniques.
Però mai no he vist ningú fotografiant el Miquel quan obre el Cafè a les set del matí. Ni la tieta Ramona quan surt de la botiga carregada com si hagués d'alimentar mig poble. Ni un pagès arreglant un marge. Ni la Mare estenent la roba al pati. I és curiós. Perquè, si un dia totes aquestes persones desapareguessin, les portes continuarien sent-hi. Les pedres també. Però el poble ja no seria el mateix.
També he de dir que no els puc criticar gaire. Quan baixo a ciutat em passa una mica el mateix. M'aturo davant d'un edifici que la gent ni mira. Em sorprenen coses que per a ells són tan normals que ja ni les veuen.
Suposo que tots som turistes quan trepitgem un lloc que encara no coneixem prou. La diferència és que alguns fotografien les pedres. I d'altres acabem recordant la gent.
Jo, si haig de triar, em quedo amb la segona. Perquè les pedres aguanten molts anys. Les persones són les que converteixen quatre pedres en un poble.