Hi ha gent amb qui fa anys que diem que hem de fer un cafè.
Ens trobem pel carrer, al mercat o fent cua en algun lloc. Ens preguntem com va tot, diem que hem d'anar quedant més sovint i ens acomiadem amb un:
—A veure si fem un cafè.
—Sí, home, sí.
I tots dos ho diem de debò.
Però després passen els dies, les setmanes... i els mesos. I, sense que hi hagi cap discussió ni cap malentès, aquell cafè queda pendent.
No perquè no en tinguem ganes.
No perquè aquella persona no ens importi.
Simplement perquè la vida ha anat passant.
I un dia te n'adones que fa tres anys que no veus algú amb qui, si te'l trobessis ara mateix, t'hi estaries dues hores parlant sense mirar el rellotge.
Les persones importants no sempre desapareixen de cop. A vegades simplement anem ajornant un cafè.
I després hi ha els altres.
Aquells dies que et trobes algú pel carrer i, sense mirar l'agenda ni buscar una data impossible, acabeu entrant al primer bar que trobeu.
—Va, ara que hi som.
I aquell cafè que havia de durar vint minuts acaba allargant-se una hora. O dues. I acabes parlant de la feina, dels fills, dels pares que es fan grans, d'aquella tonteria que et va passar fa uns dies o d'alguna cosa important que no sabies que necessitaves explicar.
I quan surts al carrer, resulta que la setmana pesa una mica menys.
Potser hi ha coses que costen massa de dir.
Costa dir:
—Et trobo a faltar.
—M'agradaria veure't més sovint.
—Necessito parlar amb tu.
—Tinc ganes de passar una estona amb tu.
En canvi, dir:
—Fem un cafè?
surt gairebé sol.
Amb els anys he arribat a la conclusió que hi ha cafès bons i cafès dolents. Cafès massa llargs i cafès massa curts. Cafès que oblides tan bon punt pagues el compte.
I després n'hi ha d'altres que et queden a la memòria durant anys.
I el curiós és que, quan els recordes, gairebé mai no recordes el gust del cafè.
Segurament perquè hi ha cafès on el que menys importa és el cafè.