L'altre dia vaig sentir una expressió que no havia sentit mai. _Cossos normatius_. Vaig assentir amb el cap com si sabés de què estaven parlant. Però la veritat és que no en tenia ni idea.
Vaig arribar a casa i ho vaig buscar. Sempre és perillós buscar segons quines coses. Acabes descobrint paraules que abans no necessitaves.
Jo tota la vida havia pensat que els cossos eren cossos. N'hi havia de prims, de grassos, d'alts, de baixos, de forts i de cansats. Però resulta que ara sembla que també n'hi ha de normatius.
A Vallvernet sempre hem parlat de persones. Això dels cossos normatius em queda una mica lluny. Sempre hem anomenat la gent pel nom. I, de moment, ens ha funcionat força bé.
Si algú em pregunta quin dels meus veïns té un cos normatiu, no sabria què respondre. Perquè, ben mirat, no n'hi ha cap que s'assembli gaire als altres. Potser per això la paraula em fa gràcia. Perquè tinc la sensació que, darrerament, ens agrada molt posar etiquetes a les coses. I encara més a les persones. Ara sembla que primer hem de decidir a quina categoria pertany cadascú.
No nego que les paraules serveixin per entendre'ns. Segurament sí. Però hi ha dies que tinc la sensació que passem més temps classificant la gent que no pas coneixent-la. Potser m'equivoco.
Però quan penso en les persones que m'han importat a la vida, no recordo gaire com eren de primes o de grasses. Recordo altres coses. Recordo qui em feia riure, qui sabia escoltar, qui hi era quan feia falta i qui tenia la capacitat estranya de fer que les coses semblessin una mica més fàcils.
Potser abans de classificar la gent, valdria la pena conèixer-la. Però reconec que per això cal dedicar-hi una mica més de temps i fer un cafè amb aquella persona.