Quan era jove pensava que hi hauria temps per tot. Temps per veure la gent. Temps per fer aquella visita. Temps per prendre aquell cafè. Temps per tornar a aquell lloc que m'havia agradat. Temps per dir segons quines coses.
I si no era aquesta setmana, ja seria la següent. I si no era aquest any, ja seria l'altre. El futur semblava una cosa segura. Com si sempre ens estigués esperant una mica més endavant.
Darrerament ja no n'estic tan segur. Fa uns anys vaig ajornar una cervesa amb un amic. No gaire. Només una setmana. No hi va arribar. No cal donar-hi més voltes, però hi ha coses que et queden al cap. I aquella cervesa és una d'elles. Perquè em vaig adonar que una setmana també pot ser massa tard.
Des de llavors, quan em sorprenc dient "ja hi haurà temps", procuro pensar-m'ho dues vegades. No perquè visqui amb presses. Ni perquè m'hagi tornat pessimista. Simplement perquè he anat a massa enterraments de gent que encara hauria d'haver estat fent plans. Gent que encara parlava del que faria l'estiu vinent. Del viatge que volia fer. Del dinar que havíem de repetir. De les coses normals que tots donem per fetes.
I aleshores em ve una pregunta al cap: què passa quan descobreixes que no hi ha cap garantia que hi haurà temps per més endavant?
Jo no tinc la resposta. Només sé que algunes coses he deixat d'ajornar-les. Algunes visites. Algunes converses. Alguns cafès. Algunes disculpes. Alguns "ja ens veurem". Perquè he entès una cosa que abans no entenia: el més endavant és una promesa que ningú no t'ha fet.
I hi ha cafès que, si no els fas avui, potser ja no els faràs mai.
I aquella cervesa encara la dec.