L’altre dia vaig entrar en un cafè d’aquests de ciutat amb la intenció de prendre un cafè i una torrada. Res complicat.
Però de seguida vaig veure que allò no era un lloc per esmorzar, sinó una mena d’escenari on la gent feia un ritual estrany que no he acabat d’entendre.
Allà tothom semblava més pendent de mirar l’esmorzar que de menjar-se’l.
Jo, que sóc de poble, m’he trobat pensant:
—Però aquesta gent, exactament què està fent?
Els plats semblaven aparadors, la gent feia fotos al menjar com si la fruita hagués de sortir a les notícies, els cafès tenien dibuixos que recordaven decoracions de Nadal i les torrades portaven flors que no sabia si s’havien de menjar o dur-les al cementiri. A les taules, ningú parlava: tothom estava editant fotos al mòbil com si s’hi guanyessin la vida. I el més sorprenent de tot era que ningú tocava el menjar fins que estava ben fred.
A Vallvernet, si l’esmorzar es refreda, és que t’ha passat alguna cosa greu: t’ha trucat el metge, t’ha marxat la llum o t’ha caigut un arbre a sobre. Aquí, en canvi, és perquè el plat encara no ha quedat prou _natural_. He mirat la carta, he vist el preu i he tornat a mirar el plat: 28 € per un esmorzar que no es menja fins que està fred. A Vallvernet, amb 28 € esmorzes tu, el veí i el gos del veí, i encara en sobra per un porró.
A ciutat en diuen _brunch_. A Vallvernet en diem _esmorzar tard i prou_.
El brunch és lent, fotogènic i complicat. L’esmorzar de forquilla és calent, contundent i funcional. Allà la gent menja perquè després ha de treballar; aquí la gent fotografia perquè després ho ha d’ensenyar.
I mentre mirava aquella taula plena de plats que ningú tocava, he pensat que potser el problema no és l’esmorzar, sinó que hem convertit els moments en decorats, i els decorats, en contingut.
A Vallvernet, quan ens asseiem a taula, la gent menja i parla. Aquí, a vegades, sembla que primer s’ha de demostrar que s’hi era. I no sé què és millor. Però sé què és el que a Vallvernet no deixem refredar.