El primer petard de l'any sempre em fa pensar el mateix.
—Ja hi som.
Quan era petit, aquella frase volia dir una altra cosa. Volia dir que arribava la nit més llarga de l'any. Que et deixarien anar a dormir tard. Que podries encendre bengales sense que ningú et digués res. Que hi hauria coca, petards i aquella sensació estranya que l'estiu començava de debò.
Ara, en canvi, el mateix "ja hi som" vol dir moltes altres coses. Vol dir que has de recordar-te de comprar la coca. Que hi haurà algun gos amagat sota el llit. Que hi haurà qui treballarà l'endemà. Que hi haurà algú que encara tira petards quan la resta ja pensa en anar a dormir. Que hauràs de mirar si encara tens encenedor.
I, malgrat tot, quan sentis un castell de focs, aixecaràs el cap per mirar-lo. Encara que després rondinis perquè t'han despertat el gos.
Sant Joan és una festa estranya. És sorollosa. És excessiva. És desendreçada. És una de les poques festes que encara no hem aconseguit domesticar del tot.
No tothom la viu igual. Hi ha qui l'espera amb il·lusió i qui compta les hores perquè s'acabi. Hi ha qui surt al carrer i qui tanca les finestres. Hi ha qui encén petards i qui maleeix cada explosió. I tots, probablement, tenim una mica de raó.
També hi ha la coca.
No sé com és que una nit capaç de provocar discussions sobre petards acaba provocant-ne d'altres sobre si la coca bona és la de fruita, la de crema o la de llardons. La gent defensa la seva amb una convicció admirable. I després, al final, acaba menjant una mica de totes. Potser és això, també, una festa. Compartir taula amb gent que no pensa exactament com tu i descobrir que tampoc no passa res.
Però hi ha una cosa de Sant Joan que no he entès mai. Potser sí que la festa consisteix a desordenar una mica el món. A fer soroll, allargar el sopar i anar a dormir més tard del compte. Però no estic segur que consisteixi a deixar que l'endreci sempre un altre.
Quan ets petit, Sant Joan és la nit més llarga de l'any. Quan et fas gran, descobreixes que només dura unes hores. I, tanmateix, cada any, quan sents el primer petard, alguna cosa dins teu continua dient:
—Ja hi som.
I no saps ben bé si ho dius amb il·lusió o amb resignació. Potser amb una mica de totes dues. Perquè les festes també es fan grans amb nosaltres. Canvien de significat. Es carreguen de records. Perden una mica de màgia i guanyen una mica de tendresa.
I, malgrat tot, continuem comprant coca. Continuem sortint al carrer. Continuem aixecant el cap quan esclata algun foc d'artifici.
Continuem desitjant bona revetlla a gent que potser només veiem una vegada l'any.
I continuem pensant que, d'alguna manera difícil d'explicar, després de Sant Joan l'estiu ja ha començat de debò. Potser perquè, al capdavall, nosaltres també hi hem arribat.