Baixar a ciutat sempre és una aventura, però agafar Rodalies és un esport de risc. A Puigtallat, si algú arriba tard, com a mínim saps per què: una roda punxada, una vaca entossudida o un camí que s’ha omplert de fang. A ciutat, en canvi, el retard és un misteri que ni els capellans podrien explicar. Aquí la gent ja no pregunta “què ha passat?”, sinó “quin dia no passarà?”.
Rodalies és un sistema de transport fonamentat en la fe: tu hi creus, i potser apareix. És com la missa de diumenge, però amb més pecadors i menys miracles. Són uns trens com el d’Olot, que surt quan vol i arriba quan pot. No passen, s’espatllen, van tard, bruts i plens de guixades. I, malgrat tot, la gent continua baixant a l’andana com qui espera una epifania.
El panell electrònic sembla un gall malalt: primer diu que el tren arriba en cinc minuts, després en dotze, després en tres, i al final en divuit. La gent ho mira amb una resignació estranya, com si fos normal que un tren fos una rifa. Jo, que vinc del poble, penso que si això passés a Vallvernet, el xofer ja hauria rebut tres trucades, dues bronques i un tàper de croquetes per animar-lo.
Quan finalment arriba un tren, ve empastifat de dalt a baix. No sé si pujo a un vagó o a una obra d’art moderna. Les guixades diuen YOLO, ZAS! o KRK. No sé si són noms, insults o espècies invasores. Si aquests bandarres cobressin per quilòmetre pintat, tindrien més sou que el ministre. Ells no cobren, per sort, però nosaltres en seguim pagant la neteja. A mi, que vinc de caminar entre parets de pedra seca, tot això em sembla una mena de fauna urbana que encara no he acabat d’entendre.
A dins, la gent seu amb cara de confessió: alguns llegeixen, alguns dormen, la majoria miren el mòbil com si hi cerquessin un miracle. Ningú parla. Ningú mira ningú. És com una missa laica, però sense esperança. Quan el tren s’atura entre dues estacions, el maquinista surt, mira els cables, sospira i torna a pujar. No arregla res, però fa el gest, que ja és molt. A Puigtallat, si una eina no funciona, la repares. Aquí, si un tren no funciona, el mires.
El trajecte continua amb aquella sensació de provisionalitat eterna. Un dia falta personal, un altre hi ha una incidència, un altre hi ha un “problema a la infraestructura”, que és una manera fina de dir que alguna cosa ha petat per manca de manteniment. Rodalies és una metàfora perfecta del país: tothom sap que no rutlla, però ningú el deixa d’agafar. És com aquell oncle que sempre arriba tard al dinar familiar, però que si no ve, el dinar no és el mateix. I quan finalment arriba, tothom diu: “Si més no, ha vingut”.
Quan el tren entra a l’estació, amb un fre que grinyola com una porta de mas vell, la gent s’aixeca amb una dignitat que ni els emperadors romans. Han sobreviscut. Han arribat. El miracle s’ha complert. Jo també baixo, amb l’escuradents als llavis i la paciència justa. Miro el panell, que ja anuncia un altre retard, i penso:
Si algun dia Rodalies arriba puntual, jo no hi seré per veure-ho. A Puigtallat això no passa. I gràcies.