A veure…
Hi ha dies que penso que la burocràcia no és un sistema, sinó una manera elegant de recordar-te que, sense papers, no ets ningú. Que si no omples formularis, no existeixes. Que si no signes tres còpies, no pots ni començar a fer res. I que si alguna cosa falla, sempre trobaran quin document no vas omplir com cal per dir que la culpa és teva.
Jo sóc pagès. Ho he estat sempre.
He après a llegir la terra, a escoltar el bestiar, a saber quan plourà només mirant el cel. Però últimament, per ser pagès, primer has de ser buròcrata. I no qualsevol: d’aquells que saben distingir entre el model 149-B, el 149-Bis i el 149-Bis/2, que és el mateix però amb una casella diferent que ningú sap per a què serveix.
A cada cosa que fas, un paper.
Vols una gallina nova? Paper. Plantes una vinya? Paper. Munyir una vaca? Registre. Neix un xai? Alta. Es mor? Baixa.
I si respires massa fort, millor anotar-ho també, no fos cas que superis el límit de respiracions permès per alguna llei que ni ells mateixos han llegit mai.
El curiós és que sospito que aquests papers no els mira ningú. O si els mira algú, no ho sembla. Però quan hi ha un problema, llavors sí: apareixen tots. Els que vas fer, els que no sabies que havies de fer i els que ningú t’havia explicat. I sempre en falta algun. O no era el model correcte. O la signatura no era prou clara. I gràcies.
La burocràcia és això: una teranyina. No atrapa res útil, però s’enganxa a tot allò que vol viure fora d’ella. I mentre intentes sortir-ne, la xarxa creix: més normes, més requisits, més caselles que ningú entén. És com si necessitessin que tot sigui complicat per justificar que ells hi són.
Jo només vull fer la meva feina: treballar la terra, cuidar els animals, acabar el dia cansat però amb sentit. Però cada any hi ha més papers i menys temps per fer el que realment importa.
A Puigtallat, si una cosa no funciona, es repara. A l’administració, si una cosa no funciona, s’hi afegeix un formulari.
I així anem tirant. I gràcies, suposo.