No sé ben bé perquè m’he decidit a obrir aquest blog. Potser perquè, de tant en tant, la pedra també necessita que algú l’escolti. O potser perquè, quan baixo a ciutat i tot em queda una mica tort, em ve la necessitat de deixar constància d’allò que no sé dir en veu alta. Sempre he tingut la sensació de viure a la vora de tot, com si mai acabés d’entrar del tot enlloc. Potser escric per veure si aquest marge es pot dibuixar amb paraules.
Sóc l’Hereu de Puigtallat. Això vol dir moltes coses i, alhora, no en diu cap. Vol dir que vinc d’un tros de terra on el temps no corre, només passa. On els dies tenen un pes antic, com si cada matí fos una repetició d’alguna cosa que ja ha passat moltes vegades. A Puigtallat, la vida no s’explica, es viu. I potser per això, quan surto d’allà, em costa trobar el pas. Em sembla que tot va massa de pressa, que la gent parla amb una urgència que no entenc, que els carrers tenen un ritme que no és el meu.
Sota la balma, en canvi, el món s’atura. Hi ha un silenci que no és buit, sinó ple d’una mena de respiració antiga. Quan el vent baixa del coll, sembla que algú et parli a cau d’orella. No diu res concret, però l’escoltes igualment. Potser és d’aquí que em ve aquesta mania d’escoltar més que no pas de parlar. I potser és per això que ara escric: perquè hi ha coses que, si no les deixo anar, se’m queden massa enganxades.
No espereu grans històries. No sóc home de novel·les ni de gestes. El que trobareu aquí seran fragments: un paisatge que m’ha quedat als ulls, un gest que no he sabut interpretar, una incomoditat que m’ha fet somriure, una llum que m’ha fet aturar. Escriuré sense pressa i sense ordre. Com qui deixa pedres al camí per recordar per on ha passat.
Quan baixo a ciutat, hi ha moments que em sento com si hagués arribat massa d’hora o massa tard. Com si el món hagués canviat mentre jo estava pendent d’una altra cosa. No és cap drama. És només la manera com em passen les coses. Hi ha dies que m’hi perdo i dies que m’hi trobo, però sempre amb la sensació que camino per un lloc que no m’acaba de reconèixer. La ciutat em desordena, però també m’obliga a mirar d’una altra manera i és en aquest punt, en aquesta vora, on passo la vida.
A Puigtallat, en canvi, tot és més lent. El riu fa el seu curs sense demanar permís. Les pedres no tenen pressa. Els camins són els mateixos que fa dècades, i si canvien és perquè algú hi ha passat massa sovint o perquè la pluja ha decidit fer-ne un de nou. Allà, la vida no s’explica: es respira. I potser és aquesta respiració la que vull portar aquí, encara que sigui en forma de paraules.
No sé si això és una presentació. Si ho és, ja està feta. No tinc gaire més a dir sobre mi mateix. Sóc un home que viu entre la balma i la ciutat, entre la pedra i l’asfalt, entre el silenci i el soroll. I en aquesta vora —que no és lloc, sinó manera de ser— hi deixaré el que pugui: una veu que comença, una mirada que s'afina, un fragment que no vull perdre.
Si algú hi passa per aquí i s’hi queda, benvingut. Si no, tampoc passa res. La pedra ja farà de testimoni. Jo només hi posaré la veu.