Jo parlo català perquè és la llengua que he sentit tota la vida. No per militància. No per reivindicar res. Igual que no reivindico respirar ni menjar pa amb tomàquet: simplement ho faig perquè és meu.
A Vallvernet ningú s’ha plantejat mai en quina llengua havia de parlar. Parles i ja està. El tractor fa més soroll que qualsevol discussió lingüística i les vaques tampoc entren en debats identitaris, que ja és d’agrair.
A ciutat, en canvi, cada conversa sembla una prova pilot. Hi ha qui et mira com si haguessis començat a recitar llatí. Hi ha qui respon en castellà abans que hagis acabat la frase. I hi ha aquell tipus de persona que arrufa el front com si haguessis pronunciat una paraula perillosa.
Una vegada vaig demanar un tallat i em van portar un te verd. Encara avui ningú m’ha sabut explicar quin procés mental va connectar una cosa amb l’altra.
Quan algú em diu que el català és difícil, sempre penso el mateix: difícil és fer arrencar un tractor al gener. Difícil és ajudar una vaca a parir a les tres de la matinada. Difícil és segar a ple sol a trenta-cinc graus. Parlar amb la gent del país on vius hauria de ser bastant més senzill.
Però tampoc m’hi enfado gaire. Continuo parlant català igual que continuo posant llenya al foc quan fa fred: perquè és el més natural del món.
Al final, cadascú parla com pot. Jo parlo com sóc. I si algú no l’entén, que pari l'orella.