Jo no sé en quin moment a ciutat van decidir que, per conèixer algú, calia instal·lar una aplicació al mòbil, descriure’t i penjar-hi fotos com si fossis a l’aparador d’uns grans magatzems. A Vallvernet, això de presentar-te gent ho fa la tieta Ramona gratis i amb força encert. I si vols emocions fortes, li dius al Quimet que et presenti algú de fora. I de fora vol dir dos pobles més enllà. Tecnologia punta.
M’hi ha fet pensar que avui, baixant amb metro, entre anuncis que no he acabat d'entendre, n’hi havia un de gegant que deia: “Troba l’amor.” A veure… ja em diràs.
El Pauet ja m’ho havia dit una vegada:
—Hereu, ara la gent lliga amb el mòbil.
I jo vaig pensar:
—Mira, nano, si vols lligar amb el mòbil, primer troba cobertura al mas.
Em va fer gràcia, sí. Però després m’ho va explicar millor, això de les aplicacions. Que si llisques cap a un costat si algú no t’agrada. Que si cap a l’altre si sí. Que si feu “match” quan us agradeu tots dos.
A mi tot això em sembla estrany. A Vallvernet, si vols conèixer algú, entres al cafè, dius “bones” i mires si et tornen el somriure. I si aquell dia no hi ha ningú interessant, ja hi tornaràs demà. El destí, almenys al poble, sempre ha estat més de fer sobretaula que no pas d’anar amb presses.
Però he de confessar una cosa. Tot això em fa riure menys del que em pensava.
Perquè a ciutat, quan es fa fosc i tothom tanca la porta de casa seva, queda un silenci estrany. No és el silenci del poble, que és ple de grills, de gossos que borden lluny i d’algun tractor que arriba tard. Aquest és un silenci diferent. Hi ha soroll pertot arreu, però de vegades sembla que no hi hagi ningú.
I potser és per això que la gent busca companyia on pot. I mira… allà ja no he rigut tant.
Perquè jo, aquí, tampoc conec gaire ningú. I potser no estaria malament tenir algú amb qui fer un cafè sense haver de dir sempre que sí quan el Miquel em guarda la cadira. Algú que no s’espanti quan parlo del mas. Algú que entengui que hi ha gent que encara sopa tard perquè abans ha hagut de tancar un galliner o arreglar una canonada.
Encara no sé si algun dia m’hi posaré. No serà per fer-me el modern. Serà
només per veure si, enmig de tanta pantalla i tanta pressa, encara queda algú
que camini com si tingués temps.