Fa uns dies vaig sentir algú que deia que ningú no ven duros a quatre pessetes. No sé què li volien vendre. Feia temps que no sentia aquesta expressió. Em va fer gràcia.
A Vallvernet tenim una història que s’explica de tant en tant. La de l’home que venia duros a quatre pessetes. No sé si l’hem explicada sempre igual. Aquestes històries, quan passen de boca en boca, van fent la seva.
La cosa va passar, segons diuen, fa molts anys, al mercat de la plaça. Hi havia un home que venia duros a quatre pessetes. Ningú no li comprava.
Tampoc no era gaire estrany. Si un duro valia cinc pessetes i algú te’l venia per quatre, el més normal era pensar que hi havia alguna cosa que no quadrava.
Fins que un home en va comprar un. I era bo. Va tornar a la parada.
—D’aquests duros que vens a quatre pessetes, vull tots els que tinguis.
—Oh! És que fa una estona que ha pujat el preu. Ara són a sis pessetes.
A Vallvernet aquesta història sempre ha fet gràcia.
També diuen que la va explicar Santiago Rusiñol. I que la parada era seva. Ves a saber on. Potser sí. Però a Vallvernet no som gaire de deixar que una bona història se l’endugui un altre poble.
Ara ja no hi ha duros ni pessetes. Però encara diem que ningú no ven duros a quatre pessetes.
I si en trobeu, i són bons, ja em direu on.